Fracassats i Triomfocràtes

Per Joan Coscubiela

La mitificació del l’èxit es troba darrera l’actual crisi  

Em sento partícip de l’opinió que la Gran Recessió és alguna cosa més que una crisis econòmica. Com alguns pensadors han posat de manifest aquesta crisis no es pot explicar només en clau econòmica. Cal utilitzar paràmetres polítics i ètics per entendre el que ha passat i les seves dimensions. Sobre tot cal estar amatent a les seves conseqüències i als efectes col·laterals que esta provocant.

Avui, sembla evident que la crisis ha deixat al descobert algunes de les grans perversitats del model econòmic i social construït durant les darreres dècades. La crisi posa de manifest, en paraules de Rafael Argullol, la força destructiva de la Hybris que recullen les tragèdies gregues. Els grans desequilibris provocats per la desmesura, la cobdícia i la superba humana. També la indiferència, en que s’ha instal·lat el ser humà i el món econòmic i empresarial, que en paraules de Josep Ramoneda, sembla haver quedat atrapat en la tendència generalitzada al Nihilisme. La crisis no s’hagués produït, al menys no de la manera en que s’ha presentat, si en els llocs de responsabilitat més persones haguessin actuat amb la responsabilitat de l’ètica, és el que opina Antonio Argandoña. Aquestes són algunes de les anàlisis que recull un numero monogràfic de Mediterrani Econòmic coordinat pel professor Anton Costas, que intenta donar “respostes a la crisis, més enllà de l’economia”.

Un d’aquests comportaments socials ha estat la idolatria a la competitivitat com a únic motor i brúixola del comportament humà. Fins el punt que comencen a aparèixer moltes evidències de “competitivitat ineficient”, especialment en el terreny social. Formes competitives que lluny d’apropar-nos al benestar o a la felicitat ens allunyen. La clau potser estigui en la ruptura d’un equilibri ancestral entre competitivitat i cooperació, un equilibri que esta en els orígens de l’ésser humà i que darrerament s’ha trencat de manera ostentosa. Aquesta aposta per la “competitivitat sense cooperació” no sols comporta problemes en el terreny econòmic i greus ineficiències en el funcionament de l’economia. També ha generat perversions en el comportament de les persones i en les cultures i els valors dominants que les guien. Un d’aquests efectes col·laterals el tenim en la mitificació de l’èxit i en la penalització social del fracàs, darrera de la que ens trobem l’ estigmatització dels “fracassats” com una mena de nous leprosos del segle XXI. 

Això és especialment greu en el terreny educatiu. Es continua parlant de fracàs escolar dels alumnes i fins i tot es disposen d’estadístiques de “fracassats”. I es perd de vista que el fracàs és d’una societat i d’un model educatiu que només esta preparat per nens, adolescents i joves que per créixer i educar-se no necessiten ni pares ni mestres. I que just aquells nens i joves que ho necessiten no troben ni en el sistema educatiu ni en la societat  els mecanismes de suport i d’ajuda que necessiten. Al contrari, topen amb un sistema educatiu que s’omple la boca de diversitat i tracta als nens i joves com a clònics, provocant incomprensió, sensació de fracàs i una greu segmentació escolar i social. Hem tingut oportunitat de comprovar-ho recentment en els superficials debats sobre els “NI NI”. Una expressió tan plena d’estigmatització com buida de rigor. En les dades utilitzades  apareixen com a “ni nis”, des de Doctors i Màsters farts d’estudiar, però que no troben feina, fins a nois i noies que han abandonat o han estat expulsats del sistema educatiu sense les competències bàsiques per ser considerats suficientment escolaritzats. Per encarar aquestes i altres realitats podem mirar cap a l’escola, però sobre tot hem de mirar-nos com a societat. Darrera dels “fracassats” en els diferents àmbits de la vida, hi ha una perillosa cultura del triomf. I sobre tot, en les darreres dècades s’ha construït una perillosa nomenclatura de Triumfocràtes. Persones que tenen el triomf com a única raó de ser, que fàcilment cauen en la trampa de justificar els mitjans amb els fins. Però sobre tot i això es el més greu, que es comporten com una veritable casta social. Si aquestes reflexions els hi semblen exagerades, els hi suggereixo que parin atenció als mitjans de comunicació i comprovaran com els comportaments típics de la triomfocràcia i els triomfocràtes són més freqüents i evidents del que sembla.

Joan Coscubiela Conesa és Professor Facultat de Dret. ESADE i ha estat SG de la CONC