La indignació per sortir de la resignació, actuar per transformar: sumar!

Per Joan Carles Gallego Secretari General de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya

Al maig la vegetació explota de colors i olors, especialment si els mesos anteriors el vent i la pluja han creat les condicions per pol·linitzar i nodrir terra, plantes i flors. Així, sembla que aquesta primavera està verdejant amb el color de l’esperança l’estreta resignació amb què encarem els reptes socials. Fa temps que som conscients que els costos d’aquesta crisi els estem pagant els que no l’hem creat, mentre que aquells que amb les seves actuacions ens van dur a la lògica de l’especulació, del diner fàcil i del guany ràpid, que són a l’origen de la crisi, són els que estan dictant la sortida. Una sortida que és insolidària i desequilibrada, que manté intactes els privilegis dels que detenen el poder econòmic i castiga en forma d’atur i retallades de condicions de treball i drets socials la immensa majoria de la societat.

És per això que s’han realitzat importants mobilitzacions des del 2008, amb diferents fórmules, ritmes i posicions, per rebutjar com s’estan fent les coses i plantejar altres alternatives, altres mesures, altres propostes. Algunes mobilitzacions han estat aïllades, en el marc d’un conflicte concret d’empresa o sector (resposta als ERO, demandes de polítiques industrials actives, accions contra el bloqueig de la negociació col·lectiva, sobretot el 2008, el 2009 i el 2010), d'altres han estat puntuals i defensives (contra la congelació de les pensions i les retallades de sou dels empleats públics al juny del 2010), altres responien a agressions generals (vaga general del 29-S del 2010, en resposta a la imposició de la reforma laboral i contra les retallades en els serveis públics de salut i educació d’abril del 2011) o plantejaven reivindicacions específiques (plataforma per la fiscalitat justa i campanya contra la supressió de l’impost de successions, la campanya contra els desnonaments, la defensa del  model de caixes...). Algunes han estat accions del moviment sindical, d’altres les ha impulsat un entramat d’organitzacions socials. Les respostes semblaven envoltades i limitades per un alè de displicent resignació, derivada del clima general d’inevitabilitat de les mesures que prenien els governs, i en bona part silenciades o qüestionades (recordem l’agressivitat de la campanya contra la vaga general).

Però aquests darrers dies assistim a una explosió social que planteja de manera transversal la necessitat de fer front a l’actual estat de coses. Hi ha un cert fil conductor en la lògica de les mobilitzacions del 14-M i del 15-M, i de les mobilitzacions sectorials de sanitat i educació. Amb reivindicacions paral·leles, les formes d’expressió, les formes d’organitzar la protesta i els mitjans emprats són diferents, però hi ha un punt d’intersecció en els conjunts d’actors que hi participen, cosa que permet  eixamplar de manera considerable l’espectre social, que es posiciona en contra de com s’estan fent les coses i que reclama canvis. Els treballadors del sector sanitari, que setmanalment es concentren a les portes dels seus centres de treball; els d’educació, que es planten a les portes de col·legis i instituts un dia per setmana; els 200.000 manifestants del 14-M, convocats per més de 200 entitats associatives representatives d’un espectre social ampli, i els manifestants que surten el 15-M i els que posteriorment acampen a les places, mostren que hi ha una àmplia consciència social per canviar l’actual estat de coses i enterren el discurs de la resignació i del desinterès.

La revolta contra les retallades ha estat ben expressada en el lema “Prou retallades! En defensa dels drets socials”, i la revolta contra les formes de governar ha estat clarament explicitada en el lema “Democràcia real, ja”. No podem acceptar que es desmunti un model d’estat del benestar que es basa en drets socials i laborals, i per això requerim una democràcia més participativa i transparent, on les institucions de govern i les associacions representatives responguin i canalitzin els interessos reals de la ciutadania, promovent al màxim la participació i la implicació ciutadana en el que és públic. Sens dubte caldrà respectar la convivència de les diferents formes d’expressar el malestar que estan apareixent, però caldrà bastir els ponts que permetin sumar i construir propostes, que possibilitin canviar les coses. Els propers temps caldrà seguir mantenint la resposta organitzada, tant des del moviment sindical (amb la mobilització europea del 21 de juny, aprovada pel Congrés de la Confederació Europea de Sindicats, amb iniciatives concretes com la ILP contra la reforma laboral, i les respostes sectorials i generals a les retallades, o l’exigència d’ocupació i protecció per a les persones aturades i de polítiques industrials actives sostenibles) com des de la xarxa ordida per les organitzacions i entitats del món associatiu per exigir que la sortida a la crisi no es faci a costa dels més febles de la societat ni es retallin drets socials. Tenim propostes i fa temps que les expliquem: reforma fiscal, financera, de la llei hipotecària, de model productiu, moltes de les quals han tornat a sortir aquests dies d’acampada a la plaça de Catalunya i a la Puerta del Sol. Ara hem de ser capaços de defensar-les conjuntament i col·lectiva, transformant la indignació en acció, sortint de la resignació sumant sinergies i energies socials.