Petit diccionari de la crisi

Les qualificacions que emeten les agències són tan fiables que setmanes abans de la fallida del banc Lehman Brothersla seva puntuació era AAA (màxima puntuació = total fiabilitat). Això ens pot donar una idea de la profunditat i criteri de les seves anàlisis.

Agència de qualificació

Aquestes agències són organismes suposadament independents que puntuen el risc i la solvència de qualsevol organització, empresa o estat que vagi als mercats de capital per al seu finançament. En teoria mesuren la seva situació econòmica, realitzen les projeccions corresponents i emeten un dictamen. Aquest dictamen, en forma de qualificació o rating, indicarà als possibles prestadors quina és la fiabilitat del cobrament del deute i quant menor sigui aquesta, major haurà de ser l’interès demanat. Però, anem un pas més enllà: què passaria si hi hagués alguna relació entre l’agència de qualificació i qui finalment facilitarà aquest finançament?, Posem per cas que tot i saber que la solvència d’una determinada organització (posem un estat, una empresa, etc.) no és excessivament dolenta, i precisament per això, li posen una mala qualificació. Seguidament els seus amics del sector financer (amb els que les agències mantenen molt bona relació), li prestaran diners, però a un tipus d’interès alt, ja que el cobrament és “dubtós”.

Com aquest Estat ara està més endeutat, efectivament tindrà més dificultats per pagar i tenim dos resultats: els organismes financers guanyen més i les agències de qualificació han encertat (encara que en realitat sembla que el que han fet en realitat no és “endevinar” la situació, sinó provocar-la).

Prima de risc

La prima de risc és la diferència entre el preu de mercat dels diners i el que finalment es cobra a un determinat client per la seva condició de risc d’impagament. En el cas concret del deute públic és la diferència que exigeixen els inversors, per sobre de la rendibilitat normal, per a la seva adquisició. Per exemple, si aquest estiu el Bonus Estatal d’Alemanya es pagava al 2,416%, els inversors li demanaven a Espanya un 6,41%, per tant la prima de risc pujava fins a 4% (o com els agrada dir els entesos “400 punts bàsics“).

Inflació, recessió i deflació 

Es considera que es produeix inflació quan els preus de béns i serveis pugen en relació

a la moneda. Antigament això es produïa quan es realitzava una emissió monetària per sobre de les reserves: el valor de la moneda baixava i, en conseqüència, els preus pujaven. En l’actualitat el terme només defineix situacions d’augment de preus. És fàcil entendre els riscos que comporta quan la inflació es fa forta: 900 euros cobrats a final de mes serveixen per comprar, a dia 5 allò que el mes passat es comprava amb 700.

Recessió

La recessió és la reducció de l’activitat econòmica d’un país, mesurada mitjançant el PIB (que és la suma del valor dels béns i serveis produïts durant un any). A l’actualitat es considera que un país està en recessió quan la taxa trimestral del PIB es redueix durant 2 períodes (trimestres) consecutius.

Deflació

La deflació és exactament el contrari de la inflació: una reducció de preus de béns i serveis. Encara que aparentment podria semblar una cosa positiva per a l’economia, no només no ho és, sinó que suposa un risc molt més gran que la inflació. La producció en el sistema capitalista està sotmesa, entre altres coses, a mercats primaris i secundaris de matèries primeres, béns i serveis, si el període de la pròpia producció devalua el producte, és lògic pensar que ningú (o gairebé ningú) vulgui invertir per sufragar l’activitat, la qual cosa frena totalment l’economia.

Pla de rescat

Asfixiada Grècia pel seu endeutament original, per la seva falta de fiabilitat (aquí sí que els diferents sembla van jugar un paper d’ocultació), no ha tingut més remei que acudir a la recerca de noves fonts de finançament aliens. El problema és que la seva valoració (veure nota sobre les agències de qualificació) ja no és dolenta, és pèssima.

La solució que ha buscat Europa (el conjunt de governs que la formen i que, com ja és sabut, són incapaços d’actuar com una unitat) és el Pla de rescat, que no és ni més que ni menys que posar els diners que Grècia necessita per pagar el seu deute amb els bancs, per exemple. Així doncs potser hauríem de prendre amb precaucions el concepte “Pla de rescat” si, però de rescat dels bancs (si, també dels bancs alemanys) i no de Grècia.

Per veure que als grecs i les gregues ningú els “rescata” de l’avarícia dels bancs només cal veure les notícies o llegir la premsa. Com deia Joan Manuel Serrat “corren bons temps per a aquests cavallers bojos per salvar la vida a costa de tallar el coll”.

Carlos Pellejero – Executiva Sector Carretera FSC-Catalunya