La resignació no és una opció

Per Joan Carles Gallego 

Potser sí que a vegades el nom fa la cosa. Aquest dissabte vaig ser al Pavelló de Vistalegre a Madrid i certament se’m va alegrar la vista. Em vaig trobar, després d’una nit de viatge, compartint amb més de 20.000 companys i companyes, afilats i delegades sindicals,un acte que volia servir per posar de manifest que CCOO exigim una sortida a la crisi diferent a la que avui s’està gestant. Una sortida que posi en el centre de totes les polítiques les persones, l’ocupació i els seus drets, les prestacions socials, els drets laborals i socials.

En l’acte es va voler deixar clar que la sortida de la crisi no passa per mantenir els ajustos i retalls de drets i protecció social amb què van actuant els governs, ja que això no fa més que endarrerir la recuperació econòmica i la creació d’ocupació, i a més està castigant la immensa majoria de les persones. Hi ha altres polítiques possibles, hi ha alternatives reals, i fa temps que es van reclamant. Cal un gran pacte polític i social per l’ocupació.

L’acord ha d’equilibrar els costos de la crisi entre els sectors socials, evitant que siguem només els treballadors qui paguem, i que també contribueixi qui més s’ha beneficiat en els anys de gran creixement i els qui mantenen les seves posicions. Per millorar la competitivitat dels béns i serveis i protegir la capacitat adquisitiva de les rendes de la ciutadania (salarials, pensions, prestacions i drets socials) proposem: un pacte de rendes (no únicament la “moderació” o retallada salarial, que és el que ens estan imposant fins ara, sinó també límitar beneficis, dividends, retribucions d’alts directius i compromisos de reinversió); una reforma fiscal, que garanteixi suficiència de recursos i contribució justa i equitativa; un control dels preus dels serveis bàsics, com la llum, el gas, el transport i els aliments de primera necessitat; polítiques d’habitatge, que garanteixin l’exercici del dret i que promoguin la rehabilitació com a element de dinamització econòmica; polítiques de R+D+i; polítiques de formació.

La crisi econòmica s’està convertint ja en crisi social, com ens indiquen algunes dades. Per exemple, a Catalunya aquest 2n trimestre 690.900 persones estan en l’atur, un 18’1% dels actius, tres vegades més que el 2007, 20.000 persones més que fa un any. 136.800 són menors de 25 anys, un 42’0%. Hi ha 87.000 habitatges a Catalunya on cap membre és perceptor d’ingressos. 452.100 habitatges amb almenys la meitat dels actius desocupats i 187.100 on tots els membres de l’habitatge estan sense feina. Amb aquestes dades és urgent i necessari posar les persones en el centre de les propostes i actuacions per fer front a la crisi.


De l’acte de Vistalegre vaig sortir amb la convicció que cal seguir empenyent, que no ens podem resignar. Les alternatives les hem de fer avançar explicant, pressionant, denunciant, movent-nos. Fent seure a patronals i Govern, a Catalunya i a l’Estat. I seguint impulsant, també, una gran plataforma social on confluïm organitzacions sindicals i ciutadanes i entitats diverses, en defensa de l’Estat social. Perquè les retallades que viuen l’educació i la salut, el questionament de les prestacions socials, no són ajustos conjunturals provocats per la crisi, sinó que volen consolidar un canvi estructural de l’actual model social, substituint la provisió pública per la seva mercantilització. Un model que farà que les diferències entre individus es perpetuïn en desigualtat. Però si som forts, si les organitzacions tenim capacitat de proposta, de negociació i de mobilització, si sabem confluir i sumar esforços, podem fer que la sortida de la crisi tingui les persones i els seus drets com a objectiu i no l’acumulació de la riquesa en mans de cada cop menys. Per això he posat de títol a l’article el lema de la campanya que està duent a terme Acció Jove “La resignació no és una opció. Lluita”. És prou clar.