Per Joan Carles Gallego Herrera
Podia haver triat també “de gota a gota s’omple la bóta” per expressar la sensació que m’ha donat la recuperació de l’impost del patrimoni aprovada la setmana passada, però finalment he triat el títol de la novel·la de Fuster, vés a saber per què. Penso que comença a fer forat la campanya iniciada fa més de dos anys per exigir un canvi en la fiscalitat del nostre país. Però també crec que és una mesura insuficient, aprovada a corre-cuita, amb un cert tuf a oportunisme electoral. Però en tot cas crec que és un primer pas al qual necessàriament n’hauran de seguir d’altres.
Ja fa un grapat d’anys que el sistema fiscal s’ha anat retocant, amb desgravacions, rebaixes i regals fiscals, per afavorir sobretot els sectors de rendes més altes de la societat. A més hem constatat la manca de polítiques per lluitar contra el frau fiscal. Tot això ha afeblit la cultura fiscal d’amplis sectors socials, que viuen la fiscalitat en negatiu, com un càstig, i no com una contribució justa per garantir una organització social més equitativa i democràtica.
Aquests anys hem denunciat algunes incongruències, entre d’altres podem apuntar: les rendes del treball i del capital estan gravades a tipus diferents a igual nivell d’ingrés; els tipus impositius als nivells de renda més alts s’han rebaixat; desapareixen impostos que graven la riquesa, com podria ser l’impost de patrimoni; es creen fórmules específiques i de tracte favorable per a les inversions de les grans fortunes, com són les SICAV; s’introdueixen desgravacions i regals fiscals fent caure així la recaptació global del sistema; es desequilibra la recaptació entre la imposició directa i la indirecta, reforçant aquesta; o la més recent de totes, la desaparició de l’impost de successions quan ja només gravava les grans herències; etc.
Per això en plena crisi ens hem trobat amb una insuficiència d’ingressos públics per fer les polítiques públiques necessàries (sense entrar en el que ha representat la pèrdua d’ingressos públics dels anys de bonança econòmica) . És per això que ja des de l’inici de la crisi, i davant la destrucció d’empreses i ocupació, vàrem reivindicar la reforma fiscal, al costat de la financera i les actuacions per canviar el model productiu. Però els poders polítics i econòmics han optat pels retalls de drets laborals i socials, que no han servit per reactivar l’economia.
Hem d’insistir en la necessitat i la urgència d’abordar una reforma profunda del sistema fiscal, que retorni als seus principis originaris. Necessitem un sistema fiscal que garanteixi la suficiència d’ingressos per fer les polítiques públiques necessàries per garantir una sortida de la crisi més justa i solidària. Cal una fiscalitat que es basi en els principis següents: d’igualtat i generalitat, tothom és igual davant la llei tributària; de capacitat econòmica, tenir en compte l’ingrés o la riquesa de cada contribuent; progressivitat, qui més ingrés o riquesa té més contribueix. Un sistema fiscal suficient i just, ha de redistribuir la riquesa creada en la societat i aplicar-la a garantir l’exercici dels drets de ciutadania i contribuir al desenvolupament econòmic i social.
És important, tot i els efectes recaptatoris limitats, que s’hagi obert la porta de l’impost del patrimoni, però cal seguir reclamant un pla de lluita contra el frau fiscal i una reforma fiscal en profunditat, que recuperi figures impositives i actualitzi tipus i gravàmens. De moment ja comencem a sentir posicions diverses sobre el tema: que si es penalitza l’estalvi, que si es castiga les classes mitjanes, que si afebleix l’economia. Curiosament les crítiques a les reformes fiscals vénen de la mateixa zona ideològica. ¿No deu ser que no volen més ingressos públics i així justificar les retallades en les depeses? ¿O potser és que defensen els interessos d’uns, pocs, en comptes dels de tots? De moment podem començar a pensar si la classe mitjana comença en el mileurisme o en el milioneurisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada