Sortir de la crisi, superar la desafecció

Per Joan Carles Gallego Secretari General de la CONC

El 22-M fa evident que hi ha un ampli sector social que no se sent cridat a participar dels processos electorals. L’abstenció va arribar a un 45’5% a Catalunya. Aquest és un fet preocupant, que posa de manifest l’alt grau de desafecció de la ciutadania amb la política i sobretot amb bona part dels representants polítics.

La persistència de la crisi, els alts nivells d’atur i la seva repercussió en col·lectius com joves, dones i immigrants, la gestió de la crisi centrada en la reducció ràpida del dèficit públic en base a la contenció en la despesa pública social i les inversions i les retallades de drets laborals i socials, generen un malestar real entre amplis sectors de la societat, que penalitzen amb el vot a qui ha aplicat aquestes polítiques de manera directa. Però també la institucionalització de la participació ciutadana, el bipartidisme produït per l’actual llei electoral, que dificulta la visualització d’un major pluralisme representatiu, les pràctiques polítiques allunyades dels problemes concrets, la corrupció, etc., estan qüestionant les actuals formes de fer política i en reclamen canvis.

Sabem que bona part de les polítiques econòmiques que s’apliquen no són més que la translació acrítica de les aprovades per la Unió Europea en el Pacte d’Estabilitat, el Pla de Governança i el Pacte per l’Euro Plus. Es vol establir instruments per vigilar, controlar i castigar a qui incompleixi els objectius del dèficit i el deute públic, i es vol fer reformes per reduir els costos laborals, afeblir la negociació col·lectiva i disminuir la qualitat dels serveis de protecció social i dels serveis públics. Són polítiques que anem dient que són inútils, que no ens faran sortir de la crisi, i que són injustes, que fan recaure en treballadors, aturats i pensionistes els costos de la crisi. I mentrestant creix la sensació que els causants no paguen cap cost, les entitats financeres han estat “rescatades” amb quantitat de recursos públics i les grans fortunes han vist disminuir la seva contribució fiscal (SICAV, patrimoni, successions...).

Sens dubte hi ha altres polítiques econòmiques possibles per combatre la crisi i fa temps que les hem detallat (reformes fiscal i financera, canvi de model productiu, millorar la protecció social i els serveis públics, inversions selectives, impuls de l’ocupació juvenil amb contractes dignes i amb drets, restablir els drets laborals que la reforma laboral va liquidar, controlar els preus, etc...). Però cal també avançar en la regeneració democràtica de l’activitat política, si realment volem superar l’alt nivell de desafecció que expliciten els nivells d’abstenció i el malestar social instal·lat, modificant les formes i maneres de participació i de fer política. Perquè avancin aquestes propostes necessitem d’un procés de mobilització social que imprimeixi un gir substancial a les polítiques dutes a terme fins avui.

Segur que el sindicalisme també ha d'introduir canvis en les seves pràctiques per contribuir a regenerar la participació en l’activitat sindical, aprofundint en l’autonomia i la independència, millorant l’ús dels recursos i garantint la transparència d'aquests, reforçant el contacte directe i quotidià amb els treballadors i treballadores en el centre de treball i millorant les formes de participació. Hem d’impulsar els canvis al temps que impulsem processos de mobilització social davant les retallades de drets laborals o drets socials (hem de superar el milió de firmes per la ILP per fer reversible la reforma laboral, hem de confrontar-nos amb les retallades dels pressupostos de la Generalitat i amb l’eliminació de l’impost de succesions...). I ho hem de fer evidenciant que hi ha una majoria social àmplia per canviar les coses.