Per Joan Carles Gallego Herrera
En relació als Pressupostos, les retallades que incorporen afebliran l’accés als drets socials de bona part de la ciutadania i augmentaran les desigualtats socials sense garantir cap objectiu relacionat amb la recuperació econòmica ni la creació d’ocupació. Però la restricció pressupostària no és només una resposta conjuntural al dèficit pressupostari sinó que és la porta a una profunda reforma estructural del model d’Estat del benestar que estàvem construint. Si llegim també la llei “Òmnibus” veiem com algunes línies pressupostàries responen a canvis estructurals de l’acció de govern. Altres pressupostos són possibles, però calen altres polítiques fiscals que augmentin els ingressos, i altres prioritats polítiques que utilitzin el pressupost per reforçar drets socials i per incidir en l’ocupació i la reactivació. Però sobretot, cal també una actitud oberta de diàleg i negociació que generi els més amplis consensos en relació als objectius i les finalitats de les polítiques públiques. Pel que fa a la negociació col·lectiva, sabem que des de fa temps hi ha fortes pressions per deslegitimar el paper dels sindicats, forçant-los a redefinir el seu paper, afeblint la seva presència i incidència en la societat, com ja vam veure en tota la seva cruesa en el procés previ a la vaga general del 29-S. Es vol invalidar no només l’actuació present sinó també la capacitat futura de recuperar el terreny perdut. Potser per això el sector més dur i ranci de la patronal ha preferit trencar la negociació de la Reforma de la Negociació Col·lectiva, pensant que el context de canvi de cicle polític, obert després del 22-M, i les amenaces de rescat econòmic per part de la UE els puguin ser més favorable que un acord. Creuen que les “reformes estructurals” que s’exigeixen des de la UE com a contraprestació al rescat financer els poden ser avantatjoses, com es desprèn del memoràndum elaborat per Portugal, que reforça la desregulació i trenca els equilibris a favor dels poders econòmics. La CEOE veu la possibilitat de reduir la cobertura de la negociació col·lectiva i expulsar el sindicalisme de les empreses i per això el que volen és: la llibertat de les empreses per vincular-se a un conveni col·lectiu de caràcter general, que el conveni no entri a les petites empreses, facilitar al màxim la inaplicació del conveni sense intervenció sindical, que en cas de bloqueig en la negociació del conveni s’arbitri en base a la posició de l’empresa, reduir els drets d’informació i consulta. Enfront d’aquesta lògica, durant tot el procés hem intentat compatibilitzar la capacitat de les empreses per adaptar-se als canvis amb els drets dels treballadors i treballadores, garantint l’equilibri entre flexibilitat interna i participació i entre desjudicialització dels conflictes i la intervenció paritària en la seva resolució. Ara el Govern ja ha anunciat que decretarà i legislarà la reforma de la negociació col·lectiva. Això és una anomalia democràtica, ja que el marc de relacions laborals ha de ser fruit de l’acord de les parts directament implicades, empresaris i sindicats, i per això caldrà estar molt vigilants al que faci el Govern, ja que qualsevol intent de trencar els equilibris derivats del dret a la negociació col·lectiva, de la seva cobertura general per a tots els treballadors i treballadores, generaria un conflicte important.
Aquesta setmana s’ha saldat amb dues males notícies. D’una banda la presentació dels Pressupostos de la Generalitat, clarament restrictius en despesa social i inversió, i d’altra la imposició per part del sector més dur de la CEOE del trencament del preacord de la Reforma de la Negociació Col·lectiva.
En relació als Pressupostos, les retallades que incorporen afebliran l’accés als drets socials de bona part de la ciutadania i augmentaran les desigualtats socials sense garantir cap objectiu relacionat amb la recuperació econòmica ni la creació d’ocupació. Però la restricció pressupostària no és només una resposta conjuntural al dèficit pressupostari sinó que és la porta a una profunda reforma estructural del model d’Estat del benestar que estàvem construint. Si llegim també la llei “Òmnibus” veiem com algunes línies pressupostàries responen a canvis estructurals de l’acció de govern. Altres pressupostos són possibles, però calen altres polítiques fiscals que augmentin els ingressos, i altres prioritats polítiques que utilitzin el pressupost per reforçar drets socials i per incidir en l’ocupació i la reactivació. Però sobretot, cal també una actitud oberta de diàleg i negociació que generi els més amplis consensos en relació als objectius i les finalitats de les polítiques públiques. Pel que fa a la negociació col·lectiva, sabem que des de fa temps hi ha fortes pressions per deslegitimar el paper dels sindicats, forçant-los a redefinir el seu paper, afeblint la seva presència i incidència en la societat, com ja vam veure en tota la seva cruesa en el procés previ a la vaga general del 29-S. Es vol invalidar no només l’actuació present sinó també la capacitat futura de recuperar el terreny perdut. Potser per això el sector més dur i ranci de la patronal ha preferit trencar la negociació de la Reforma de la Negociació Col·lectiva, pensant que el context de canvi de cicle polític, obert després del 22-M, i les amenaces de rescat econòmic per part de la UE els puguin ser més favorable que un acord. Creuen que les “reformes estructurals” que s’exigeixen des de la UE com a contraprestació al rescat financer els poden ser avantatjoses, com es desprèn del memoràndum elaborat per Portugal, que reforça la desregulació i trenca els equilibris a favor dels poders econòmics. La CEOE veu la possibilitat de reduir la cobertura de la negociació col·lectiva i expulsar el sindicalisme de les empreses i per això el que volen és: la llibertat de les empreses per vincular-se a un conveni col·lectiu de caràcter general, que el conveni no entri a les petites empreses, facilitar al màxim la inaplicació del conveni sense intervenció sindical, que en cas de bloqueig en la negociació del conveni s’arbitri en base a la posició de l’empresa, reduir els drets d’informació i consulta. Enfront d’aquesta lògica, durant tot el procés hem intentat compatibilitzar la capacitat de les empreses per adaptar-se als canvis amb els drets dels treballadors i treballadores, garantint l’equilibri entre flexibilitat interna i participació i entre desjudicialització dels conflictes i la intervenció paritària en la seva resolució. Ara el Govern ja ha anunciat que decretarà i legislarà la reforma de la negociació col·lectiva. Això és una anomalia democràtica, ja que el marc de relacions laborals ha de ser fruit de l’acord de les parts directament implicades, empresaris i sindicats, i per això caldrà estar molt vigilants al que faci el Govern, ja que qualsevol intent de trencar els equilibris derivats del dret a la negociació col·lectiva, de la seva cobertura general per a tots els treballadors i treballadores, generaria un conflicte important.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada