Després de l'acord

Reproduïm integrament pel seu interès aquest article publicat al Bloc de Joan Carles Gallego secretari general de la CONC

El passat dia 2 es va signar l’Acord social i econòmic que, a banda dels seus continguts, trenca amb la lògica de les imposicions que practica el Govern. L’acord obre la via del diàleg i la concertació social, per abordar els reptes derivats de la difícil situació econòmica i la complexa realitat social. Els continguts de l’acord no aborden tots els problemes econòmics i socials del país, però limiten de forma important les propostes del Govern en relació amb pensions, protecció social d’aturats i negociació col•lectiva, entre d’altres, que contenien enormes retrocessos de drets. A part de l’acord de les pensions, el document signat compromet que la reforma de la negociació col·lectiva sigui fruit de pacte entre organitzacions empresarials i sindicals, consolida els drets de protecció social als aturats que es quedin sense subsidi i incentiva la contractació de joves i aturats de llarga durada. L’acord també obre vies per concertar polítiques industrials, d’innovació i energètiques, que impulsin la reactivació i el canvi necessari de model productiu.

De ben segur que l’element més substantiu de l’acord és la reforma del sistema de Seguretat Social, les pensions, i és també el que ha estat més valorat. La reforma acordada conté elements d’equilibri que frenen l’intent del Govern, que havia comunicat a Brussel·les fa un any, d’allargar l’edat legal de jubilació als 67 anys de forma general i obligatòria i suprimir les jubilacions anticipades i parcials. De ben segur que sense la vaga general del 29 de setembre el Govern no s’hauria assegut a negociar i sense la pressió sostinguda, l’amenaça d’una nova confrontació social, i la capacitat propositiva dels sindicats, el Govern no hauria variat les seves posicions. Ara l’acord ja no parla d’edat legal obligatòria i general de jubilació als 67 anys, com volia el Govern, sinó que fa una formulació flexible de 63 a 67, mantenint els drets a pensió màxima amb 65 anys i 38,5 cotitzats. L’acord parla de jubilació ordinària, anticipada, de prejubilacions i jubilació parcial, de nous drets que reconeixen a efectes de vida laboral els períodes emprats en cura de fills i els de formació i qualificació de joves, de treballs penosos i perillosos, d’escales de càlcul i de buits de cotització, d’incentius pel retard voluntari de la jubilació i de penalitzacions per l’avenç. D’aquelles situacions concretes que afecten tothom d’una o d'altra manera i que pot tenir diverses valoracions en funció dels efectes que tingui en uns o altres casos, i de l’anàlisi de la situació que cadascú en faci. L’acord limita clarament els danys que contenia la proposta inicial i garanteix la pervivència del sistema públic de pensions, barrant el pas als grups de pressió financers que volien imposar el model mixt públic-privat per justificar la baixada de cotitzacions i forçar l’entrada dels plans de pensions privats. L’acord permet que la reforma no actuï només sobre la despesa, com volia el Govern, sinó també sobre els ingressos, incidint en les bases de cotització, la integració de règims i l’assumpció de despeses no contributives pels pressupostos de l’Estat. Ara correspon al Congrés dels Diputats convertir l’acord en llei. Sens dubte, l’acord blinda la reforma de possibles rebaixes en el tràmit parlamentari i possibilita introduir millores que es puguin consensuar.

Però cap reforma del sistema no garantirà pensió digna a una edat justa, si no tenim vides laborals estables i continuades i condicions de treball dignes i saludables. El problema no és la demografia, com ens han volgut fer creure, sinó l’ocupació i la seva qualitat, garantir les cotitzacions que paguen les pensions. Per això el principal repte ara és reactivar l’economia i millorar el mercat de treball, crear ocupació en quantitat i qualitat. L’acord hi incideix en part, amb la declaració de principis sobre negociació col•lectiva i amb l’espai de concertació de polítiques industrials, energètiques i d’innovació. Però cal anar més enllà. Per això ara hem de forçar les coses, com pretén la iniciativa legislativa popular, que vol recollir les signatures de suport per obligar legalment el Congrés dels Diputats a canviar la reforma laboral per un marc legal que aposti per contractes més estables i de qualitat i equilibri de drets i impulsi la participació en l’empresa.

I si l’acord és positiu, perquè trenca la lògica de la imposició de mesures unilaterals i estableix un marc de consens i concertació, que pot generar un clima de confiança favorable a la reactivació, cal continuar reclamant altres reformes necessàries per una sortida de la crisi més equilibrada i solidària, que no comportin retalls de drets sinó que corregeixin desequilibris estructurals de l’economia i la societat. La reforma fiscal i la lluita contra el frau i l’economia submergida, que doti d’ingressos públics suficients amb un sistema fiscal progressiu, per garantir la provisió i la qualitat dels serveis públics i la cohesió social. I la reforma financera que penalitzi les pràctiques especulatives i injecti liquiditat a l’economia productiva.

Per això, després de l’acord hem de seguir pressionant i alertant d’algunes mesures que s’estan prenent, com l’eliminació de l’impost de successions o l’austeritat pressupostària anunciades pel Govern de la Generalitat, o la bancarització de les caixes promoguda pel Banc d’Espanya. Van en sentit contrari del que necessitem.

6/02/2011